La clonació de l'ovella Dolly

L'ovella Dolly (5 de juliol de 1996 – 14 de febrer del 2003), va ser el primer mamífer a ser clonat satisfactòriament a partir d'una cèl·lula adulta. Va ser clonada a l'Institut Roslin d'Escòcia on hi va viure fins que va morir als sis anys. El seu naixement va ser anunciat el 22 de febrer de 1997.
L'ovella va ser originalment anomenada amb el codi "6LL3". El nom "Dolly" prové d'un suggeriment per part dels professionals que van col·laborar en la concepció en honor a Dolly Parton i als seus pits, ja que va ser clonada a partir d'una glàndula mamària d'ovella adulta. La tècnica es va fer famosa, ja que el seu naixement es devia a una transferència nuclear de cèl·lula somàtica, en la qual és inserit un nucli en un oòcit desnucleat que és fusionat i esdevé un embrió. Quan la Dolly va ser clonada a partir d'una ovella de sis anys de vida va ser el centre de molta controvèrsia que encara perdura fins avui.

Després que la clonació es demostrés satisfactòriament pels creadors de la Dolly s'ha pogut clonar d'altres grans mamífers com els cavalls i vaques. La clonació és sovint considerada com a una eina prometedora per preservar les espècies en perill, normalment per aquells que no treballen en la conservació d'espècies.
Hi ha hagut alguns intents i molts suggeriments per a clonar animals extints, però en tots els casos on hi ha hagut recerca (thylacine, huia, Cabra pirinenca i mamut) no s'han obtingut resultats. En conjunt, l'únic benefici real de la clonació per a la conservació animal existeix en els casos de grans mamífers on les tècniques de transferència d'embrió ja han estat establertes i la tècnica podria servir per preservar un llinatge genètic estrany com el banteng de San Diego.



Font: http://ca.wikipedia.org/wiki/Ovella_Dolly

Aigua a la Lluna

 La presència d'aigua a la Lluna és un aspecte de l'estudi de la superfície lunar. Una expedició lunar recent ha descobert la seva presència, però fins llavors es debatia la seva presència. Si hi havia aigua a la superfície del satèl·lit natural de la Terra no podia estar en forma líquida (la temperatura de la Lluna és força per sota del punt decongelació de l'aigua) i no pot persistir el vapor, car la seva gravetat no permetia la presència d'atmosfera. Tanmateix els científics des de 1960 han especulat que el gel pot romandre en aquest estat en els freds cràters de la Lluna que permanentment estan a l'ombra, en els dos pols del satèl·lit. Hi havia proves no concloents d'aquesta acumulació de gel es tenien fins que el novembre de 2009, la NASA finalment va confirmar que la sonda espacial LCROSS havia detectat una quantitat significativa d'aigua en el material expulsat, al pol sud lunar, per l'impacte d'un enginy espacial.

L'aigua i el grup químic hidroxil que està associat a l'aigua, poden existir en formes químiques lligades als minerals lunars (més que no pas com aigua líquida), i les proves suggereixen que aquest seria el cas en baixes concentracions sobre la major part de la superfície de la Lluna.

La NASA creu que l'aigua pot haver estat distribuïda a la Lluna en temps passats (a escala geològica) pel bombardeig decometes, asteroides i meteorits o produït de forma contínua in situ per ions d'hidrogen (protons) del vent solar quan impactaven amb minerals amb contingut d'oxigen.