Ha tornat a totes les portades el tema de la clonació humana, les cèl·lules mare i les promeses i els perills d’aquestes tècniques. El motiu ha sigut la publicació d’un treball on anunciaven que havien aconseguit “Cèl·lules mare embrionàries humanes derivades d’una transferència nuclear de cèl·lules somàtiques”.
La parrafada vol dir que han aconseguit agafar un òvul, treure-li el nucli, i reemplaçar-lo per un nucli provinent d’una cèl·lula de la pell d’una altra persona. Aleshores, aquesta cèl·lula ha començat a dividir-se com si fos un embrió. I d’aquí han pogut treure’n cèl·lules mare (que per això les anomenen “embrionàries”).
La tècnica inicial, substituir el nucli d’un òvul i fer que comenci a créixer com si fos un embrió, és, bàsicament la que es va fer servir per clonar l’ovella Dolly ja fa uns quants anys. En aquell moment es va parlar molt dels problemes ètics de la clonació humana, però malgrat que en altres espècies animals es van anar fent clons, en el cas dels humans la tècnica no funcionava, sense que en sabem els motius.
No funcionava fins ara, perquè aquest equip sí que se n’ha sortit. Una de les coses que s’anaven provant eren els factors de creixement, les hormones, les proteïnes que afegien al medi de cultiu. Sembla que afegir cafeïna ha resultat essencial per que la cèl·lula arrenqui a dividir, de manera que podrem fer unes quantes bromes sobre les utilitats insospitades del cafè.
La gràcia és que han aconseguit cèl·lules mare que són genèticament idèntiques que les del donant del nucli, de manera que amb elles es podrien refer (en teoria) neurones, cèl·lules pancreàtiques, cèl·lules musculars… de fet, com que són embrionàries, en teoria es pot aconseguir qualsevol tipus de cèl·lula per reparar qualsevol teixit malalt.
Tècnicament és un avanç fantàstic. Des del punt de vista de la medicina regenerativa obre unes expectatives immenses al menys a mig termini. Però, naturalment, reobre el debat sobre la clonació humana. I aquí m’ha sobtat una mica els arguments dels meus col·legues científics. He sentit dir que no cal patir perquè l’objectiu no és clonar humans. Perquè, quin sentit tindria? Perquè la tècnica encara no es gens
fiable ni eficient. Perquè la legislació de la majoria de països no ho permet…
Que quin sentit tindria? Per a mi cap, però la gent clona els seus gatets i gossets, de manera que què no faran per clonar els éssers estimats? Estrictament serà una bestiesa i no podran recuperar aquelles persones en concret. Però això és un argument racional i sospito que hi haurà qui ho farà igualment. I si una empresa veu la oportunitat de guanyar-hi diners, algú dubta que ho faran? Només caldria una mica de propaganda confosa que empenyi a persones sense coneixements tècnics a pagar per aconseguir-ho.
Per cert. Heu pensat quants diners podria guanyar algú que tingués la patent de la tecnologia per fer-ho? I quines pressions faria per aconseguir lleis que ho justifiquessin? O que les autoritats mirin a una altra banda? No. No és un debat senzill i caldran arguments de més pes i també força seny, perque cal no oblidar que a l’altre costat hi ha qui s’oposa a qualsevol aplicació d’aquesta tecnologia, encara que sigui per curar malalties de tota mena.
